Un altre gran moment de solidaritat que es mostra durant les dates nadalenques és la recollida d’aliments del Gran Recapte que impulsa el Banc d’Aliments. Aquest any, el gran recapte d’aliments que es va fer a Catalunya va aconseguir obtenir 4.500 tones d’aliments. 4.500 tones són moltes tones d’aliments de solidaritat. És el pes d’un elefant asiàtic adult. Vist així, doncs, podríem dir que el gran recapte va funcionar bé i va tenir efectes solidaris positius. Ara bé, vol dir això que la nostra societat sigui modèlica? És la manera més eficaç d’utilitzar els nostres diners? Podríem analitzar amb una mica més d’amplitud el que signifiquen 4.500 tones d’aliment? 4.500 tones són moltes o poques? Una de les millors maneres de saber si és molt o poc seria fent comparatives. Si ho comparem amb el menjar que es llença a Catalunya, veurem que a Catalunya es llencen cada any unes 260.000 tones d’alimenta les escombraries. És a dir, el pes equivalent a 60 elefants asiàtics adults.

La mateixa societat que es mostra tan solidària per unes accions puntuals, malbarata tot el que es recull en el Gran Recapte en una setmana. Totes les setmanes de l’any... Així funcionem, una mica a través de la tradició cristiana de fer donatius de manera puntual, que es manifesta durant el Nadal, i que després desapareix durant la resta de l’any per llençar tones i tones de menjar a les escombraires.

Al mateix temps que llencem en una setmana a les escombraires l’equivalent de tot el Gran Recapte, la població espanyola produeix cada vegada més nens obesos. Espanya ja té al voltant del 40% dels nens amb sobrepès o obesitat. És el segon país de la Unió Europea... De fet, els darrers estudis realitzats sobre aquesta temàtica consideren que el fenomen del sobreprès i obesitat a Espanya comporta una despesa del 7% del pressupost de Sanitat, és a dir, uns 5.000 milions d’euros. I mentre tenim un problema d’obesitat creixent a Espanya, problema que només es pot manifestar en una societat rica, al mateix temps, en aquesta mateixa societat rica, també es manifesta la imatge oposada: Espanya té un 35% de nens (uns 2,5 milions de nens) vivint en la pobresa o en risc d’exclusió social. Som el tercer país europeu en aquest rànquing funest.
 

Així doncs, tenim cada vegada més nens obesos, que exceptuant els que ho són per problemes metabòlics d’origen genètic, la grandíssima majoria ho esdevenen per una alimentació desequilibrada, segurament, i entre d’altres raons, per una alimentaciósobresaturada de sucre de les begudes i de greixos de la brioixeria industrial.Ial mateix temps, per una altra banda, tenim cada vegada més nens en risc d’exclusió social. Nens que no mengen una dieta suficientment energètica o que depenen de la solidaritat de diferents institucions, com la del Banc d’Aliments, per poder menjar una vegada al dia. I per si això no fos ja prou vergonyós per a una societat rica com la nostra, aquest fenomen s’ha agreujat amb la crisi econòmica de l’última dècada, en la que del 2009 al 2015, la inversió en la protecció social a famílies i infants s’ha reduït a Espanya en 11.500 milions d’euros.

Si el pressupost de Sanitat de 5.000 milions que destinem a lluitar contra el sobrepès i la obesitat en un any el multipliquem per 7 (del 2009 al 2015), ens surt una despesa d’uns 35.000 milions d’euros en set anys, és a dir, 9 vegades el producte interior brut de tota la ciutat de Sabadell. 35.000 milions d’euros que ens hem hagut de gastar per corregir una mala alimentació adquirida per deixadesa o per desconeixem i que de ben segur, són diners que, en part, s’hi hauran pogut destinar fent ús dels 11.500 milions d’euros que ens hem deixat de gastar en la protecció social a les famílies que es troben en una situació per sota del llindar de la pobresa.

Tal vegada és perquè som una societat rica, que ja compleix amb la seva quota de solidaritat durant els quatre dies de Nadal, que no volem veure més enllà de les nostre pors individuals i per això, les telemaratons de TV3 sempre estan dedicades a alguna malaltia. I algun any, fins i tot, la dedicaran a l’obesitat. Certament, els rics també ens posem malalts i volem que ens curin. Som, doncs, una societat solidària durant el Nadal però també som la mateixa societat que durant tot l’any destinem cada vegada més diners per evitar morir-nos de sobrepès, al mateix temps quedestinem menys i menys diners a la protecció social de famílies amb infants per sota del llindar de la pobresa. Que la ciència ens canviï una artèria plena de greix o ens faci l’estómac més petit per haver acumulat quilos i quilos de sobrepès és i serà un preocupació de rics. Ara bé, morir-se de fam o d’una malaltia derivada de la malnutrició és, i sempre ho ha sigut, un afer de pobres.

Certament, si els rics fóssim tan exigents amb la despesa dels nostres impostos com ho som amb la solidaritat nadalenca, potser aconseguiríem no ser en el pòdium de la vergonya del rànquing de pobresa infantil. I si fóssim un país pobre, de ben segur exigiríem que les telemaratons de TV3 es dediquessin a l’agricultura i l’alimentació, perquè la nostra primera por col·lectiva seria no morir-nos... de fam.