Article d'opinió del soci del Centre d'Esports Sabadell, David Caparrós Ruiz, membre de la segona edició de relats sobre el club arlequinat.

Com tots els arlequinats sabem, els anys de glòria esportiva del Sabadell van arribar a la seva fi (de moment...) la temporada 1987/88. Aquell descens a San Mamés seria el preludi d’una gran hecatombe que ens portaria, en temps rècord, de la primera divisió del futbol espanyol a la quarta categoria.

Sembla que a can Sabadell no podem assaborir mai en plenitud l’aroma de la felicitat. Si no són naps són cols. Vam pujar a Segona sense poder anar als play-offs, sense poder celebrar- ho com tocava i després, ni tan sols vam poder anar a la NCA en tota la temporada.

Arlequinats, s’acaba un any completament singular en el que hem pogut viure i sentir la felicitat de veure pujar el Sabadell novament a Segona divisió. Un play-off exprés d’infart que ja quedarà per sempre en els nostres records més bonics i alhora més esperançadors.

Una de les coses que em va sorprendre de petit va ser aprendre que els Jocs Olímpics i les Olimpíades no eren el mateix, sinó tot el contrari. Els Jocs Olímpics corresponen als dies de competició mentre que les Olimpíades són el període entre Jocs Olímpics. Les Olimpíades són, doncs, el període de menys visibilitat però on es concentra tot l’esforç del dia a dia i que et permet visualitzar-lo durant els Jocs Olímpics.