El futbol, el de veritat, o el de veritat encara que sigui mentida, té arestes que s’alineen amb la
divinitat i, com la divinitat, també té camins que són inescrutables. Camins que permeten que
el futbol segueixi sent futbol fins i tot quan no és futbol. Irracional, inexplicable, intangible.
Transcendent, etern, irreversible. Per arribar a aquests extrems, abans cal transitar per
senders que sovint estan ocults per males herbes i que voregen la inconsciència. Però quan
aquests camins es mantenen desbrossats, aleshores, més d’hora que tard, et duen a una
espècie d’oasi on una pau interior et fa constatar que qualsevol viatge de retorn ja no és
necessari. Un cop s’hi arriba, ja és per sempre. Arribar-hi, però, no és fàcil. No és fàcil perquè
no s’aconsegueix ni amb la racionalitat dels diners ni amb la futilitat d’una victòria.

El Sabadell, com tots els clubs de futbol, necessita avançar amb diners, amb seny i... amb un
tercer factor que sempre acostuma a quedar per demà. Des de ja fa un temps, els arlequinats
ens hem acostumat a veure com un seguit d’inversors venen i van, comprant i venent el club
per a fer (el seu legítim) negoci. Amb els diners poden comprar les accions del club i gestionar-
ho com creguin oportú. Això és tot, res més: dos terços d’un club. El tercer, el de demà, se
l’han de guanyar a pols caminant per aquests camins inescrutables que ofereix el futbol.
Caminant per un d’aquests camins, el Sabadell ha celebrat el segon concurs de relats. Jo he
tingut l’honor de formar part del jurat del concurs i he pogut llegir tots els relats. Tots els
arlequinats els hauríem de poder llegir, perquè llegir-los és com escoltar una veu interior que
ens diu que no ens equivoquem, que estimar el nostre club pot ser un camí difícil, sovint de
pujada, però que definitivament paga la pena.

El dia que el club va entregar els premis als millors relats vaig poder experimentar en la meva
pròpia pell una frase que va dir fa poc el president Morilla: strike while the iron is hot, que
vindria a ser com aprofitar el moment per aconseguir una fita: va ser quan, després dels
premis, vaig tenir l’oportunitat de conversar una estona amb la mare d’un nen que ens havia
enviat un relat. Aquesta conversa l’hauríeu d’haver escoltat tots els arlequinats. Ni la mare ni
el nen eren socis del Sabadell i, pel que em deia, el Sabadell era una cosa que a ella li quedava
molt distant... fins ara... Jo no hauria apostat que aquella mare sabés com és la samarreta del
Sabadell, però tot i així, em va dir que estava molt sorpresa i que agraïa molt que un club de
futbol hagués fet que el seu fill s’assegués a una taula i es posés a escriure els seus sentiments
relacionats amb l’esport. I que ara... volia portar el seu fill al camp. Quan va dir això, vaig sentir
que el club havia aconseguit un strike while the iron is hot. I jo em vaig sentir com si fos el
davanter centre del Sabadell que rebia una passada en profunditat de Lino al minut noranta
per aconseguir fer el gol a San Mamés que ens assegurés un any més la permanència a Primera
divisió. Un plaer immens. Un èxit rotund del club, perquè aquella mare és la mare. És l’origen i
el final. És la felicitat de veure un tros del camí desbrossat. És l’illot de pau on s’hi arriba quan
el club persevera i no defalleix.

El Sabadell està escalfant el ferro i ja ha aconseguit el més difícil: arribar al cor d’una mare. Ara
només necessitem que el club segueixi fent el camí per aconseguir que moltes més mares
decideixin portar el seu nen a casa nostra. I quan ho facin serà perquè el nostre club haurà
sigut capaç de fer-se estimar. El camí encara té molt per desbrossar, i queda molt per a omplir
la NCA de veritat, però és il·lusionant constatar que el Sabadell camina. I caminar no és fàcil,
perquè els responsables directes d’aquest èxit ho fan amb una sabata i una espardenya.

Tant de bo el club vegi que aquests arlequinats que s’hi deixen hores i hores a l’àrea social
representen la raó primigènia que dona sentit a la seva inversió.
Permeteu-me que em repeteixi, perquè pot semblar trivial però no ho és; el Sabadell, el nostre
club, ha començat a aconseguir que un nen s’assegui a taula i respiri al ritme que li dicten els
seus sentiments, que imagini el protagonista de la seva història que li agradaria ser, que
escrigui, que esborri i que torni a escriure tot allò que sent i imagina. I que, a més a més, ho
vulgui compartir amb nosaltres. No es pot demanar més.
Tant de bo els senyors Rothstein i Morilla constatin que la manera més bonica d’escalfar el
ferro sigui desbrossar sense descans aquests meravellosos camins de bojos que ens ofereix el
futbol.

Honor a tots els participants.
Honor a tots els guanyadors.
Honor a aquella mare que em va regalar aquell divendres.
Honor als que no paren de desbrossar el camí per aconseguir que el Sabadell es faci estimar.
Honor al Sabadell.