Després va fer el salt amb el futbol base de l’Espanyol, va ser capità de la selecció espanyola juvenil, va jugar al Rayo Vallecano i l’Almería (Primera Divisió), al seu CE Sabadell i va acabar al Manlleu i Sant Cugat.

Van ser quatre temporades al seu CE Sabadell (1981-1985). Podien haver estat moltes més si Rafael Arroyos no hagués trencat la connexió entre l’ídol i una afició que cridava ‘Tanco, Tanco, Tanco’ cada cop que el seu bigoti apuntava una falta llunyana i trencava la porteria rival com un dels millors xutadors de falta i penals de la història. Amb Lino Gutiérrez, també símbol arlequinat, fa 30 anys que és e cap visible de l’Escola de Futbol Sabadell. En aquesta entrevista parlem de tot. Passat, present i el futur on hauria de ser el Sabadell.

La primera pregunta la pensa molta gent a la ciutat. Per què en els últims 30 anys els exjugadors no heu format part del Sabadell?
Només als anys 90 va haver-hi un intent de col·laboració entre l’Escola de Futbol i el Centre d’Esports. Lino va ser entrenador de l’amateur, jo era al cadet preferent, però va haver-hi un canvi de directiva i allà va acabar tot. Tothom sap que els exjugadors estimem el Sabadell. Especialment en el passat, Roberto, Saura, Alcelay, Omar, Manolo Fernández, Lino o jo mateix podríem haver ajudat al club. Diguem que les persones que han estat al davant del club no han estat prou espavilats, llestos, per aprofitar la bona collita d’exjugadors dels últims 30 anys.

Uns últims 30 anys amb només cinc anys al futbol professional a Segona A en una història sabuda de quasi 60 entre Primera i Segona A.
La clau va ser els 14 anys seguits a Segona B. Certament és molt difícil pujar de categoria quan per història sempre hem estat un equip de Segona A que sempre mirava per intentar pujar a Primera. La situació econòmica marca la pauta i, amb afecte, sempre hem estat un equip pobre amb deutes pel mig. No per ser milionari guanyes títols a Europa, i hi ha exemples que coneixem tots, però els diners sempre ajuden. El problema de fons és que no hi ha hagut continuïtat en els projectes i cada temporada hi ha molts fitxatges i moltes baixes. Sense estabilitat és més difícil l’èxit.

30 anys amb poca presència del futbol base al primer equip.
Aquesta és la realitat. La meva idea del club i el que parlem amb els exjugadors és aquesta. Tots volem en l’equip tres o quatre fitxatges de referència que siguin els puntals de l’equip i et donin un nivell més alt. Després, la resta pots trobar jugadors tant el futbol base com amb els equips de la província de Barcelona amb aquest nivell de Segona B que podem jugar perfectament i que probablement tenen un cost econòmic inferior i esportivament igual que un jugador que ve de Galícia o Andalusia.

David Astals és l’últim exemple de jugador de casa. El coneixes bé des de ben petit.
Sempre ho parlem amb els companys. Un professional que ve de fora et dona un rendiment com a professional, no hi ha dubte, però el sentiment i la implicació d’un noi de casa per la seva ciutat, que el veuen els seus amics, la seva família i el seu entorn sempre és un plus. I també socialment, segur que hi ha més socis si veuen que jugadors de Sabadell són al primer equip. Hi hauria més afició i socis. David porta tota la seva família i els amics al camp.

Coincideix amb els anys de l’Escola de Futbol de Sabadell.
Som una escola i el nostre objectiu és formar i no que els jugadors arribin a professionals, perquè quan un jugador destaca van a clubs que tenen més categories al futbol base. David (Astals) és un exemple, és un encert i ja el veiem des de petit. És molt difícil arribar a professional. Ara qualsevol jugador es creu que pot arribar a professional i no és cert. Pocs hi arriben i hi ha molts factors durant la formació.

Com veu el futbol en general a Sabadell?
Ara els clubs de la ciutat són més amics. En el passat, no era així, entre altres coses perquè el Centre d’Esports no va fer les coses bé i va crear aquesta enemistat. El Sabadell hauria de ser un ‘Athletic de Bilbao’ pels equips de la província perquè ho té tot per ser-ho.

Ara un defensa del juvenil del Sabadell, Pau Fernández, ha estat convocat, després de 41 anys amb Espanya-sub19.
És una bona notícia. Recordo quan Antonio Olmo, ell amb el Barça i jo amb l’Espanyol érem a la selecció juvenil com a dos jugadors sabadellencs a l’elit.

Parlem dels seus inicis. Com va començar a jugar?
Vam arribar a Sabadell amb 10 mesos des de Valverde de Leganés. De petit jugava al carrer, a la Creu de Barberà, al camp de ‘Los Maños’. No era bo al col·legi i recordo que vaig anar a provar al Mercantil. Jo tenia 10 anys o així i em van tirar enrere per problemes amb la documentació perquè encara no tenia 12 anys i no podia jugar. Recordo arribar a casa plorant. Tot plegat una setmana després en vam venir a buscar i em van fer la fitxa. Anys després vaig descobrir que van falsificar la fitxa perquè jugues sense tenir l’edat.

Vas anar cedit al Lleida per fer el servei militar i vas coincidir amb l’enyorat Canito.
Tenia 18 anys i en aquella època la ‘mili’ era dura, però vaig tenir sort i m’ho van arreglar perquè era futbolista internacional i capità de la selecció espanyola. Sabien que era un jugador cotitzat. Vaig agafar molta amistat amb Canito i estàvem tota l’estona junts. Em va explicar la seva història, la seva vida, les dificultats de la seva família. El futbol li va donar una oportunitat jugant amb l’Espanyol i el Barça. Jo li deia ‘Cano, tienes que ir por el buen camino‘, però no va aconseguir sortir dels problemes que tenia. Una gran pena.

Del Mercantil a l’Espanyol.
Vam jugar un partit contra l’Espanyol i em van fitxar. Recordo que em van fer un contracte professional i guanyava quatre cops més que a la fàbrica tèxtil on treballava cada dia des de les 6 del matí. A la tarda agafava el tren per entrenar al camp de ‘Piscinas y Deportes’ a Barcelona. I vaig tenir la sort de ser internacional juvenil durant dos anys i vam quedar campions per davant del Barça. Vaig ser internacional 16 cops i millor futbolista juvenil jugant amb Dani Solsona. Tinc la pena que mai vaig poder jugar amb el primer equip de l’Espanyol. Coses que passen.

Va ser ídol a Vallecas amb el Rayo.
Tinc una estima molt gran pel Rayo i per Vallecas. Vaig arribar l’any 1976 amb tot el que significa després de la mort de Franco en un equip de barriada amb tot el carinyo en plena transició i amb una afició obrera. Un equip molt proper i vam assolir per primer cop a la història pujar a Primera Divisió. Recordo el primer partit que vam jugar al Camp Nou, pensava que ens xiularien i tot al contrari, ens van aplaudir i així en tots els camps d’Espanya durant les quatre temporades que vaig ser (1976-1980). L’any 2024 celebraran el centenari i ja m’han convidat i m’han fet una entrevista per un llibre sobre les aficions al món del futbol.

De Vallecas a Almeria, també a Primera. Tanco que sempre donava la cara.
He vist de tot. Les coses bones d’aquells dos clubs a Primera i també altres coses com a impagaments i deutes. No ens pagaven i, en canvi, anàvem en avió als viatges i en hotels molt cars. Els jugadors vam proposar viatjar en bus i en hotels més senzills, però la directiva no volia. Aquella situació em va cremar bastant.

Tenies ofertes de Mèxic, però vas baixar de categoria per venir al Sabadell a Segona A.
Així és. En aquella època, Mèxic estava de moda i van anar jugadors de primeríssim nivell com Pirri o Asensi. Vaig tenir una oferta interessant pel meu futur però vaig tornar a casa perquè la meva dona també era d’aquí i amb 29 anys vaig arribar al Sabadell. Van ser quatre temporades on va haver de tot. En quatre anys només em vaig perdre nou partits. Ni vaig patir lesions ni expulsions. L’ascens a Binéfar (1984) amb aquell equip que vam formar amb veterans com Marañón i joves com Manolo de l’Atlético de Madrid. Teníem un gran porter, Capó, un 10 com Lino al mig del camp i jugadors d’experiència com el propi Marañón o Rusky.

‘Tanco, Tanco, Tanco…’ cridava l’afició.
Encara m’emociono i se’m posa la pell de gallina de recordar-ho i en aquella època la gent ho cridava tant a Vallecas com a Sabadell. Cridaven el meu nom cada cop que hi havia una falta i em feia molt feliç. En una temporada vaig marcar 9 gols a Segona A, que per ser un defensa no està gens malament. Em vaig saber fer destacar.

Aquella imatge de pelut i amb bigoti ha creat una iconografia de jugador dur a les xarxes, que no és real, oi?
La gent està equivocada. Jo era dur i contundent però per exemple mai em van expulsar. Sempre he estat un esportista. Com a anècdota a l’escola d’entrenadors, Joan Escoda em posava com a exemple de jugador amb una visió de joc amb passades de 30 o 40 metres, com a precursor del què després feien Koeman o Hierro.

El seu adeu al Sabadell va ser trist. Què va passar exactament?
Vaig tenir la mala sort de tenir a Rafael Arroyos com a president del Sabadell. Era una mala persona. L’any 1985 la meva dona va caure malalta amb càncer i vam anar a Suïssa pel tractament. Vaig tornar a l’octubre i li vaig demanar al president una quantitat per continuar que sincerament estava molt per sota del meu rendiment en aquells quatre anys. Va fer uns comentaris molt desagradables i vaig marxar. Recordo que cada 15 dies la gent cridava el meu nom al camp perquè les coses no anaven bé. L’entrenador Uribarri em volia, però no Rafael Arroyos. Una llàstima perquè aquell va ser l’any de l’ascens a Primera i jo em veia amb força per jugar molts anys més.

Et trobes a l’atur. Llavors José María Garcia et dedica un programa.
El Sabadell no em volia. Però tampoc podia jugar a Tercera amb el Manlleu que em va fer una oferta per uns problemes com a jugador requalificat. La meva dona va escriure una carta a l’agència Efe explicant tots els problemes viscuts. Em va trucar José María García, a qui coneixia de la meva etapa al Rayo i em va dedicar un dimecres tot el programa amb la situació que estàvem vivint. Aquell programa va fer que la situació s’arreglés ja l’endemà, amb 300 persones esperant aquella trucada de telèfon. Li estic molt agraït.

És trist que Lino i Tanco vau tenir la sortida del club sense l’homenatge merescut.
Lino va estar 21 anys al Sabadell i 17 al primer equip. Va ser una vergonya i una falta de respecte com va marxar. Es va muntar un partit contra un Barça ple de jugadors del filial (Lino ho va dir fa uns mesos a aquest digital). Lino es mereix molt més. És el jugador que més cops ha vestit la samarreta del Sabadell i ara al menys la grada Lino ho reconeix. Crec que el club hauria de reconèixer amb alguna estàtua o alguna cosa a tots els jugadors que ens hem deixat la pell pel Centre d’Esports.

Al final va ser el Sant Cugat qui et va fer un homenatge com cal amb 35 anys, el 1988.
Va ser molt emotiu. Un Sant Cugat reforçat amb N’Kono, Costa, Landáburu, Manolo, Pineda i altres que no van poder venir com Quini o Santillana entre altres contra el Sabadell. Un homenatge humil que sempre recordaré.

Alguna cosa que vulguis afegir?
Em quedo amb l’estima i el respecte que tothom te per mi. És el que m’ha ajudat a ser feliç tota la vida, compartir amb tota la gent que s’apropa i em parla d’aquells temps amb admiració. Em reconforta molt tant a Sabadell com quan em parlen del Rayo.

Tanco, Tanco, Tanco