Saura

Com tots els arlequinats sabem, els anys de glòria esportiva del Sabadell van arribar a la seva fi (de moment...) la temporada 1987/88. Aquell descens a San Mamés seria el preludi d’una gran hecatombe que ens portaria, en temps rècord, de la primera divisió del futbol espanyol a la quarta categoria. Vam baixar per dolents esportivament, cosa que pot passar, i per rematadament dolents als despatxos. Des d’aleshores, els arlequinats hem passat a ser com els argentins, no pas pels èxits esportius, sinó perquè ja som com aquella societat que s’ha acostumat al malviure econòmic perpetu. Quan ja ningú no s’ho espera, la temporada 2010/11 vam tornar a Segona. Aquells quatre anys van comportar la ruïna econòmica del club, fins a tal punt que vam haver d’entrar en concurs de creditors per poder pagar el deute acumulat. Aquesta era la situació del club quan el van comprar els actuals propietaris. Durant un primer temps, van fer una feina important, posant ordre per dintre i transmetent una gran il·lusió i noves maneres de fer. L’objectiu era clar; aconseguir la implicació de l’empresariat de la ciutat, pujar a Segona i augmentar la massa social del club. I d’aquesta manera, un cop a la LFP, el club seria atractiu a nous inversors i els actuals propietaris podrien tenir la possibilitat, de desitjar-lo, de vendre el club i guanyar diners. Un negoci com un altre, excepte que el futbol no és un negoci com un altre. Cinc anys després de l’arribada dels nous propietaris, tot i haver aportat inversions i posat ordre al club, excepte poquíssimes excepcions, l’empresariat de la ciutat segueix fent el que ha fet tota la vida, és a dir, no posar diners al club. Al mateix temps, l’equip segueix jugant a la tercera divisió espanyola, amb un any efímer a Segona, i l’assistència a l’estadi sempre queda molt lluny dels 5.000 socis que es van assolir l’any passat.Anteriorment, el club va viure l’època de Sakamoto. No va durar gaire perquè dos o tres anys després de comprar el club, va arribar un dia en que es va cansar de la joguina i va dir prou. En aquell parell d’anys, va passar de fer entrevistes a tot arreu dient que venia per tornar el Sabadell a Primera a cansar-se de la joguina i vendre-la per quatre duros. Tot va anar relativament ràpid. Era un home de negocis que va comprar el club com un negoci més, sabent que uns negocis van bé i uns altres, no. Així que, tan bon punt va veure que d’aquí no en trauria res de bo, va acceptar els quatre duros que li van oferir i se’n va anar per on havia vingut. A saber si després, un altre amic-assessor li va aconsellar de comprar un altre club a Turkmenistan o Uzbekistan... Ara, cinc anys després d’arribar-hi, els nous propietaris ja mostren símptomes de les seves ganes de vendre el club. La il·lusió inicial per la joguina s’està esvaint i entrem a la fase de voler vendre-la... si algú vol comprar-la a un preu interessant. Ara bé, si ja és difícil trobar inversors quan el club està fora de la LFP, encara ha de ser més difícil trobar un comprador que vingui amb una proposta interessant per al venedor. Una autèntica entelèquia. Per tant, ara ens trobem en una situació en la que els propietaris actuals ja han comunicat que s’ha tancat l'aixeta i que no arriben inversors/compradors que els siguin satisfactoris. Benvinguts al mentrestant: un període en el que ja sabem el pa que s’hi dona: fer plantilles de proximitat perquè venen temps difícils on l’objectiu és no baixar. I veient el paral·lelisme rapidíssim que s’ha establert entre “plantilla de proximitat” i “l’objectiu és no baixar”, aleshores podemconcloure que l’expressió “plantilla de proximitat” és, en realitat, un eufemisme per no dir “anar esportivament a la deriva”. Per tant, trobant-nos fora de la LFP i anant a la deriva esportivament, la qüestió ara és saber quant de temps seran capaços d’aguantar elspropietaris en aquest mentrestant i fins a quin nivell de proximitat esportiva estaran disposats a dur el club abans de fer un altre “Sakamoto”. La situació no és fàcil, certament, i el treball que han fet els propietaris actuals del club no és negligible i mereixeria millor recompensa. Tan de bo puguin trobar ben aviat nous inversors/compradors per seguir donant vida al nostre club estimat però el futbol és un negoci molt especial on dos més dos no són quatre. Per la nostra banda, els socis, si no tenim aquests volums de diners, poc més podem fer que seguir sent socis passi el que passi i mantenir-nos sempre optimistes, perquè l’optimisme és l’única manera de ser arlequinat i no acabar al frenopàtic. Potser, un bon primer pas en el camí de l’optimisme seria començar a revertir entre tots aquesta associació de facto entre “plantilla de proximitat” i “l’objectiu és no baixar”. No caiguem en el pessimisme de pensar que aquest paral·lelisme és un dogma de fe. Així que, per intentar suportar la tristor del mentrestant, seria interessant que els propietaris actuals del club també fossin una mica més optimistes i recordessin que amb un pressupost de guerra, però prenent decisions esportives encertades, Xavi Roca va fer una plantilla fantàstica que ens va du a Ipurúa i a recuperar una alegria que ja teníem oblidada. Fugim tots de la idea que l’únic que podem fer amb un pressupost petit és intentar no baixar perquè, si bé és cert que moltes vegades fer les coses bé i pujar no són efectes paral·lels, molt sovint, fer les coses malament i baixar sí que són efectes que acostumen a anar de la mà.Twitter

Create an account

"Ser del Sabadell, no se hace. Se nace" Desde Djordjevic, Silvi hasta hoy

Otras noticias

'El Llibre de la vida' dona 250 contes pels infant…

El Sabadell gana al Hércules con un golazo de Eneko

Exit del MITMO, la 19a edició de la Mostra Internacional de …

La Traviata torna a Sabadell

Macaco, Els Catarres, The Tyets y Els Amics de les Arts en l…

Etiquetas

Ultimos Tweets

Iniciar sesión