El 19 de juny de 2026, el Sabadell va aconseguir pujar a Segona per tercera vegada en aquest

segle. Per primera vegada, però, ho va poder fer a la NCA. L’ambient a l’estadi, i fora, va ser

com el dels dies grans. I de dies grans, a la NCA, no anem sobrats en aquest segle. La velocitat

amb què es van esgotar les entrades ja presagiava que hi havia una il·lusió que anava més enllà

de la que podíem generar només els socis. L’ambient d’abans del partit contra el Zamora va ser

un regal meravellós. Aquell dia es va aconseguir un autèntic miracle: que la NCA es quedés

petita. I això, si no és un miracle, s’hi assembla molt, perquè les vegades que algú ha volgut

venir a la NCA i no ho ha pogut fer perquè no quedaven entrades es compten amb els dits d una mà.

No exageraríem si diguéssim que res del que ha passat a la NCA en aquest segle ha

aconseguit empènyer el Sabadell tan lluny com el que va passar aquell divendres. És possible

que haguem d’anar als anys vuitanta per poder veure un Sabadell tan viu. Ara ens pot semblar

increïble si mirem enrere només dues temporades, però així és el futbol; un jutge incorruptible

que et posa on et mereixes. Ens vam merèixer jugar a la quarta divisió del futbol espanyol i

vam pagar la penitència. Ara ens mereixem jugar a la LFP i ho gaudirem.

Fora de la LFP fa molt de fred i, per suportar-ho, cal haver tingut la desgràcia de néixer amb

una genètica arlequinada. Una genètica que porten els tres mil fidels que no saben deixar

d’estimar el Sabadell, fins i tot quan ser del Sabadell fa pujada i significa enfrontar el vent de

cara. Ara, l’eufòria del moment fa pensar que aquesta propera temporada,

l' assistència a la NCA serà més alta que la dels anys anteriors.

Com a mínim, això és el que fan pensar les xifres de socis que anuncia el club.

Assumint que serà així, el club entrarà en una fase molt

interessant i llargament desitjada: que la gent estigui connectada amb el club.

Mark Twain deia que els dos dies més importants de la nostra vida són el dia que naixem i el

dia que descobrim per què. Si seguim aquesta lògica, el Sabadell ja té mitja feina feta, perquè

molta gent ha tornat a néixer arlequinada. Ara, però, cal descobrir per què. Els tres mil de

sempre ja estan guanyats de per vida. El seu per què és ben senzill: pura genètica. En canvi, els

arlequinats de totes les edats que acaben de tornar a néixer, més d’hora que tard es

preguntaran per què venen a la NCA i, quan els resultats ja no siguin tan eufòrics com els del

play-off, faran una avaluació de danys i, a poc a poc, les bombolles del vi espumós s aniran

esvaint. Si això passés, els tres mil de sempre podríem tenir la temptació de vehicular la nostra

frustració per tornar a veure els seients buits dient que aquests nous arlequinats no ho eren de

veritat i només eren uns simples puja-carros. Un arlequinat contra un altre arlequinat. Mala

peça al teler. I sent de Sabadell, de peces i de telers en sabem com el que més.

Durant molts anys, una eternitat, el Sabadell s’ha dedicat a la pesca contemplativa: voler

pescar peixos sense moure el vaixell de port. I, òbviament, el cove no s’omplia mai. Ara, però,

el vent ha bufat a favor, portant-nos els peixos a port i omplint el cove. Aquesta situació ens

concedeix un privilegi poc habitual a casa nostra: poder reflexionar amb l’estómac ple. Ara el

club té una oportunitat extraordinària, però també una gran responsabilitat: entendre què farà

que els nous arlequinats vulguin continuar formant part del Sabadell. Creure que la feina ja

s’ha fet, o que el més difícil ja s’ha aconseguit seria un error majúscul que ens tornaria a la

buidor de la NCA. Sempre és millor entendre que no pas especular. Però el coneixement no

arriba sol a port, i el vent no bufarà sempre a favor. Cal aconseguir que els nous acabin sent

com els de sempre. Han tornat a néixer arlequinats, però ara el club ha de fer la feina perquè,

quan es preguntin per què ho són, descobreixin que no poden deixar de ser-ho.

Els arlequinats sabem que es pot passar molt de pressa del fred a la primavera i a l’inrevés. És

la crua llei del futbol. No espera. No perdona. Dura lex, sed lex.