Quatre anys i mig després de la primera entrevista, a la tardor del 2021,https://jordipress.com/deporte/polideportivo/item/1441-laia-vidosa-hoquei-i-medicina-gaudeixo-molt-de-tot-el-que-faig em trobo amb una dona de mirada segura, encara més convençuda del seu camí i amb una fortalesa que es reflecteix en cada paraula. Capitana en tot el que fa.

         Com es troba la Laia en aquesta primavera de 2026?
 
Estic en el millor moment de la meva vida. Faig el que vull, sé què vull fer en el futur i sé on vull arribar. He après del meu passat, tant del bo com del dolent. Del bo m’enduc tot el que puc, i del dolent —o no tan bo— en faig un aprenentatge. Tot és un aprenentatge, no una càrrega. Tinc el cap molt tranquil. Em sento molt bé.
 
-        Ser la capitana del Júnior és un plus i més amb la copa a casa teva.

Vaig començar a jugar al Junior als 4 anys perquè la meva mare volia que féssim un esport d’equip. Em van apuntar perquè era al costat de casa i m’hi vaig quedar. Realment, fins ara sempre he jugat a hoquei a casa meva.
 
-        Com recordes el teu debut gran al Mundial de Terrassa de 2022?
 
Va ser com esperar molt de temps una cosa i que, de sobte, arribi. Ja hi havia opcions perquè havia jugat tornejos previs com la Pro League. Però un Mundial són paraules majors: és on es reuneixen les millors seleccions del món. És un torneig llarg i mentalment ho vaig portar des de la novetat amb tota la il.lusió del món però sí que és cert que la Laia que va jugar el Mundial, era una  Laia molt jove en tots els sentits. Tenia moltes ganes, però no tenia la presència i el caràcter que sempre m'ha definit. Va ser una experiència molt important. Em va fer molta ràbia quedar-nos on ens vam quedar, crec que en aquell moment, teniem un equip bastant experimentat. Va ser un aprenentatge. Cada dia aprenia  coses noves de la gent amb la que estava, de la gent contra qui jugava, de l'ambient que hi havia.  

 
-        El 2023 va arribar el gran èxit pel Junior, la primera lliga. Com ho veus mirant enrere?
 
El Junior ha canviat molt. El del 2023 no és el d’ara. Fa tres anys hi havia jugadores molt experimentades, amb un bagatge molt important tant a nivell de selecció com de club. Guanyar la lliga va ser un fet històric per al club, un abans i un després.
Fins aquell moment sempre ens havíem quedat a les portes, amb segons i tercers llocs. Recordo la Carlota dient: “Porto aquí set anys lluitant per jugar finals i intentar guanyar-les, i per fi puc dir que tot això ha valgut la pena”.

Ara el Junior és un equip molt jove, amb molt talent, pràcticament tot de la casa, i això m’omple d’orgull, perquè al final estem construint un equip competitiu des de zero i amb gent de casa. Com a capitana, em sento molt responsable de tota la gent que puja. Estic en un moment molt bonic: porto molta feina acumulada i començo a veure’n els resultats.

 
-       La desil·lusió de quedar fora dels Jocs de París com a suplent, com t’ha arribat a marcar?
 
Va ser dur. No em considerava fixa, però sí que sabia que, si estava al 100%, jo estaria dins. No en tenia cap mena de dubte. Vam haver de jugar el preolímpic al gener del 2024 i va sortir molt bé. En aquell moment jugava de defensa, de lateral, i estava molt convençuda del que havia de fer. També estava convençuda que a París podíem fer coses importants.Al mateix temps continuava estudiant Medicina, que és una carrera molt exigent, i ho compaginava amb els entrenaments. Eren moltes hores de dedicació a tot, sempre al màxim.

Ho pots explicar i la gent pot empatitzar, però crec que, si no ho vius, no saps realment què comporta. Surt la llista i quedo fora com a reserva. Potser per a una altra persona hauria estat un premi, però per a mi va ser molt dur. És una situació incòmoda: has d’estar al 100% per si passa alguna cosa, que mai saps quan pot passar.
És una càrrega mental molt difícil de gestionar. Anar als partits, estar a la grada, escoltar l’himne i no jugar; que et donin l’equipació, però no la de competir, i saber que no te la posaràs. Aquella roba la vaig regalar, perquè sentia que no me l’havia guanyat jugant. Em vaig quedar a la grada animant l’equip.

 
-        Com va ser el retrobament amb el seleccionador Carlos García Cuenca després de quedar fora dels Jocs?
 
Vaig tenir una reunió amb ell i crec que és una mica una visió entre passat i present. És una persona que té molt clares les seves idees i sempre creu que, en el moment de fer una llista, ha d’agafar les millors jugadores del moment.
Crec que ara estem en un punt molt bo. A mi m’agrada perquè m’exigeix molt, i m’agrada que m’exigeixin. Penso que hem sabut gestionar-ho bé en tots els aspectes.

 
-        El 2025 vas tornar encara amb més ganes de demostrar, oi?
 
Em va costar molt aixecar-me. Venia d’estar molt enfadada per no haver estat als Jocs. Llavors vaig decidir focalitzar-me i donar el 100% als entrenaments, als partits i a tot. Ja ho feia abans, però ara encara més, perquè és la manera com entenc les coses.
Està molt bé que la gent et doni suport, però no m’agrada allò de “pobra Laia”. Quan tens un cop dur, t’has d’aixecar i seguir. Sempre endavant, sense que res et pari. Ara estic millor que mai i em sento indestructible.
Porto molt temps treballant el tema mental. No va ser tornar a començar, sinó reenfocar-ho tot: polir les coses que podia millorar i seguir com sempre, al màxim. Tot el que ja portava a dins em va donar molta força.
Ara, si em preguntes en què estic pensant, et diré que en la Copa de la Reina. Després ja vindrà la resta de l’any, pas a pas.

 
-        Aprenentatge per créixer des del pitjor moment
 
Quan tinc un baixón, penso en la grada dels Jocs Olímpics de París. Ja no hi ha ràbia, ni dolor, ni enfado; hi ha motivació. T’has de motivar per tu mateixa, no pels altres.
Per això tinc una mentalitat molt forta, molt treballada. Puc tornar a aquell moment, visualitzar-lo: estar a la grada, vestida de carrer, sense jugar, formant part de la selecció però veient el partit des de fora. I això em motiva molt a donar la millor versió de mi mateixa.

 
-        Medicina feta i ara?
 
Ara també estic estudiant Nutrició, que m’agrada molt. Soc la mateixa Laia a tot arreu, també en l’àmbit professional.
He après a tractar amb la gent i penso que, si no empatitzes, és impossible arribar a algú, tant com a metge, com a capitana o com a companya d’equip. El més important és empatitzar, perquè no tothom necessita el mateix. Una jugadora jove que arriba al primer equip no necessita el mateix que una persona que ja està consolidada.
És molt important arribar a la part emocional; així pots ajudar, ser exigent o fer el que calgui en cada moment. Allà on siguis, has d’il·luminar, no només donar un tractament i marxar.

 
-        Amb qui et fixes per ser millor?
 
 
Et poso un exemple: Kobe Bryant deia que cada dia havies de ser un 1% millor. Mirar-te al mirall i preguntar-te: “Què has fet avui per ser un 1% millor?”. Sembla poca cosa, però si vas sumant aquests petits percentatges, al cap de tres o quatre mesos veus una evolució molt gran.
Crec que és important no deixar passar els dies. Fes que cada dia valgui la pena, que tingui un sentit, perquè tot passa molt ràpid. Dona valor a aquests anys, al que aprens i al que fas cada dia. Has de saber quins són els teus pilars: amb qui plores, amb qui celebres les victòries, amb qui comparteixes el camí de veritat.
És molt important no rendir-se mai i seguir lluitant pel que vols. Si lluites, tens moltes opcions. Jo vull lluitar per tot. No estic per tonteries. Jo vaig a fer la meva feina.

-        Un últim missatge

No et rendeixis mai. Si vols alguna cosa, lluita per aconseguir-la.Jo lluitaré per tot. Quan estigui cansada, pensaré en París. Lluitaré per anar als Jocs de Los Angeles 2028 l i, si no, als del 2032. Vull donar la millor versió de mi mateixa als Jocs Olímpics. N’estic convençuda.

100% Laia