https://www.isabadell.cat/esports/futbol/pedro-munitis/

Tot va començar el 19 de desembre a Castelló amb el triomf per 0-1 a Castàlia amb l’equip enfonsat. Tres mesos després, el Sabadell torna a jugar davant el Castelló, però a la Nova Creu Alta, aquest dissabte (19 hores) i amb una crida a l’afició a venir a l’estadi amb preus de 5 euros la zona de Gol i 10, la Lateral.. Ara l’equip és més a prop de la zona de playoff (quatre punts) que del descens (sis).

De Castelló a Castelló. Com ha canviat l’equip d’aquell partit de desembre a ara, oi?
Són circumstàncies diferents, ja no importa el que va passar ahir ni què passarà demà. El que sí que tinc clar és que serà un partit duríssim de dos grans equips, dos històrics. El Castelló té una molt bona plantilla i grans individualitats. És un ferm candidat a lluitar per l’ascens i sens dubte és un partit molt atractiu per a tots, per a entrenadors, per a jugadors, per a aficionats. L’estadi ha de ser una festa del futbol davant del Castelló. Són dos equips que per història s’haurien d’enfrontar en una altra categoria. Tenim la fortuna de gaudir-lo a Primera RFEF.

Vas arribar a Sabadell el 24 de novembre de 2021. Però sembla que hagi passat molt més temps. No trobes?
Estic totalment d’acord amb tu. No portem gaire temps, però tot ha estat molt intens. Ens ha tocat viure un munt de coses. Per moments, ha estat esgotador, no només per a nosaltres a l’hora de preparar-lo, molt més per als jugadors, perquè a més del desgast mental, la pressió, s’hi afegeix un desgast físic. Per moments esgotador.

Només arribar ja vas dir que et conformaries amb la plantilla, més enllà de desitjar un reforç després de la lesió de César Morgado.
El club amb nosaltres sempre ha estat superhonest i no ens ha enganyat. Ens va dir des del primer dia quina era la situació del club i nosaltres ho vam assumir. Vam dir que teníem una plantilla que s’adaptava molt a allò que nosaltres fem i vam decidir venir amb aquestes condicions. No hagués estat just per part nostra canviar el nostre discurs. El club no ho va fer i nosaltres tampoc. Anem de la mà. Creiem en la gent que tenim i a partir d’aquí, hem passat moments més apurats com la resta d’equips. El millor és que quan n’ha faltat un jugador, n’ha entrat un altre. La gent participa i això fa que estiguin donant tots la seva millor versió.

La impressió és que ni et vas posar nerviós al principi ni eufòric després. És així?
Tenim el mal costum de malbaratar energia en coses en les que no podem influir. Crec que per transmetre alguna cosa el primer que has de fer és creure-t’ho tu, perquè si no seràs incapaç de transmetre-ho. Les circumstàncies són com són i moltes vegades no és a la nostra mà canviar-les. Si podem canviar com afrontar-les. Intentem veure un costat positiu, que sempre hi és, i a partir d’aquí afrontar allò que hagi de venir.

Fins on pot arribar aquest equip?
No ho sé. L’únic que sé que guanyar o perdre el partit anterior no t’assegura que hagis de guanyar o perdre el següent. Sí que és cert que quan guanyes la manera de treballar és més tranquil·la i quan perds hi ha més nerviosisme, estrès i és l’única diferència, però ni guanyar ni perdre t’assegura que passi el mateix en el següent partit. I com que pensar més enllà tampoc ho necessitem, ni en parlem. Nosaltres només pensem en com influir directament pel partit de dissabte. No necessitem pensar més enllà.

Tu poses la calma i l’afició ara mateix, l’eufòria.
L’aficionat ha de ser tot al contrari del que som en aquest cas els entrenadors. Nosaltres ho hem de viure de manera més acadèmica. Hem de ser més objectius i no ens podem emportar per les emocions. És una feina perquè a mi m’agrada viure-ho com ho fa el públic. El futbol no seria futbol sense els aficionats. El públic del Sabadell ha de vibrar, gaudir, sentir, patir i tenir aquesta passió. Mai no demanaria a un aficionat que visqués el futbol d’una altra manera. Aquesta és la grandesa del futbol. No és fàcil tenir en el dia a dia, emocions que et facin vibrar, però si les tenen al futbol que el visquin i ho sentin intensament per bé o per mal. Així es gaudeix veritablement què és el futbol.

Hi ha algun objectiu pactat per renovar el contracte?
Van ser honestos per la situació econòmica i la plantilla. I el mateix amb el tema contractual. Ells van ser molt clars i van dir que no podien plantejar res més que no fos aquesta temporada. Em va semblar fenomenal perquè encara havent signat més temps, si la cosa no funciona, començar un projecte nou amb males sensacions no seria bo ni per a ells ni per a mi. Tampoc volem robar diners a ningú. La negociació va ser molt senzilla i així ho vam acceptar.

Portar 12 partits invicte; amb 26 punts de 36, 21 gols a favor i només cinc en contra parla molt bé de la teva feina.
No crec en les casualitats i quan es donen resultats de manera continuada – ara nosaltres o altres equips – és que alguna cosa s’està fent bé. Insisteixo: els que tenen mèrit són els jugadors i el compromís que han posat ells des del primer dia. Imagina arribar-hi enmig d’una temporada i amb molt poc temps de preparar les coses. Ells han hagut de suportar setmana a setmana una feina molt pesada a nivell tàctic, sense mals gestos ni males cares. El valor més difícil d’adquirir és la constància. Un dia o una setmana pots fer les coses bé, però fer-ho durant tant de temps i sense afluixar és un dels motius importants que aquesta ratxa s’estigui prolongant en el temps

Per cert, com va ser la decisió de fitxar pel Sabadell?
Quan prenc una decisió l’he de prendre estant convençut al 2000 per cent perquè no saps com es donarà en resultats. De cada cosa com et passa és un creixement personal. A nivell d’entrenador no m’ha tocat aconseguir un objectiu ressenyable, en canvi si m’ha tocat estar a les portes i no assolir-lo. S’aprèn molt més de quan les coses no van tan bé com vols.

Els resultats li estan donant la raó…
De l’èxit important es gaudeix i de les situacions complicades se n’aprèn. Així és com em plantejo la vida cada dia que passa per ser millor. A nivell personal i professional. Quan vaig prendre la decisió de venir aquí vaig pensar que era la millor decisió en aquell moment i ho segueixo pensant, independentment que els resultats arribin o no. Sabadell és molt de futbol, amb un club històric, que et deixen treballar, una plantilla que s’adaptava a allò que necessitem. L’experiència està sent molt bona. Ens ha acollit molt bé tothom. Independentment de guanyar, perdre o empatar.

El ‘mago’ Jordi Bransuela ens va dir, ja al desembre a iSabadell que ets molt treballador.
És una cosa que m’ha acompanyat a la meva vida. Cosa que he vist a casa meva i que m’han transmès. Les coses que costen tenen molta feina al darrera. Com a jugador em va costar molt arribar al primer equip. Vaig estar cinc anys al filial. Treball, constància, humilitat i acceptar les coses com vénen per seguir lluitant i treballant és el que crec. Com diu el refrany, ‘com més feina tinc, més sort tinc’. Així és com m’he conduït a la meva vida. Quan arriben les coses, la satisfacció d’haver-ho aconseguit i de gaudir del procés és una gran satisfacció.

Parlem del Munitis futbolista. Què suposa ser el futbolista del Racing de Santander amb més partits a Primera?
És un orgull. Vaig entrar-hi amb 11 anys. Vaig tenir la gran sort d’arribar al primer equip i cada vegada que marxava de Santander, primer a Madrid i després a La Corunya segons estava marxant, estava pensant en el dia que podria tornar. Per mi el Racing és una cosa molt especial, que se’m va tatuant any a any, vivència a vivència i cada vegada l’estimes més. Són tants anys que hi has passat que és un orgull enorme.

Per cert, el teu Racing s’ha posat primer a l’altre grup. Millor que pugi directe i així no ens veiem al playoff, no?
Si ens trobem al playoff que pugem tots dos [riu]. Que el Racing sigui líder el primer que em deixa és tranquil. El club ha passat per moments duríssims no fa tant. Ha estat al límit de la desaparició amb inestabilitat esportiva i institucional. Ara arriba l’estabilitat i ho fa també acompanyada de resultats. Tant Racing com Sabadell són dos històrics que mereixen estar a la màxima categoria.

Que vas sentir guanyant una Champions – la novena – com a jugador del Reial Madrid?
És una cosa que és a l’abast de molt pocs. Em considero super afortunat d’haver pogut viure una experiència com aquesta. Si que és cert com parlàvem abans que el Madrid té això, la possibilitat que només es pot viure al Madrid, al Barcelona o en equips de primeríssim nivell. També alhora toca aguantar moltes altres coses: la pressió i no sentir-te tot l’important que t’agradaria. És un ensenyament tan gran per a la vida que no només la Champions sinó el pas davant que vaig viure, després de passar-ho malament a nivell personal. Va ser una experiència brutal.

El teu moment més àlgid va ser amb la selecció espanyola a l’Eurocopa del 2000?
La possibilitat de defensar la samarreta del teu país en una fase final d’un Europeu va ser un orgull enorme. Va ser una experiència única. És difícil decantar-te amb una mica de la meva carrera però va ser el moment que més he gaudit. Cada pilota que tocava tenia un valor terrible, ho vaig donar tot, volia fer mal a cada acció. Se m’anava la vida a cada pilota. No hi havia res més important. Vaig tenir la gran sort de jugar a un nivell molt alt en una fase final.

Vas debutar amb gol davant Iugoslàvia i després com a titular davant la campiona del Món, França.
Vaig entrar al descans davant Iugoslàvia en un partit super vibrant que vam guanyar 4-3 i on vaig marcar un gol. També vaig provocar l’expulsió d’un jugador i va ajudar a canviar la dinàmica del partit. Després ens va tocar la campiona del món, França i davant del millor defensa del món, Thuram, em va sortir el partit que em va sortir. Com t’he dit abans, tot és fruit de la feina. Desitjar alguna cosa i anar-hi i en definitiva, creure i així em va sortir l’Eurocopa a nivell personal tan bé.

Liliam Thuram va reconèixer que vas ser el rival més difícil que va tenir. Fins i tot somiava amb tu.
Venint de la persona que es demostra que les coses no són per casualitat. Si és tan gran segur que és per la humilitat que té i l’autocrítica que fa. A ell li va servir per dir que has d’estar sempre molt atent perquè sempre et pots trobar algú que et tregui els colors.

Has tingut molts tècnics a Santander, Madrid, Depor i Espanya. Què hi ha dins d’ells al Munitis entrenador?
Vaig aprendre de tots. Estem fets d’experiències i de cadascú vaig aprendre. Potser no tant a nivell esportiu però si per exemple com treballar amb 22-25 éssers humans que es dediquen en aquest cas a jugar a futbol. Són persones com tots, amb alegries amb tristeses, amb frustracions. I a l’entrenador li toca prendre decisions que acaben influint en el futur.

Alguns noms en concret que t’hagin marcat?
De Vicente del Bosque em quedo com gestionar un grup; de Camacho, com motivar el jugador. De Miguel Angel Portugal, com ser super metòdic en la preparació de totes les tasques. De Nando Yosu i Manolo Preciado, moltes coses. Dues persones molt entranyables i molt importants a la meva vida. Com a éssers humans eren brutals i per la proximitat que tenien amb els jugadors, sempre de cor. Però per a mi, el referent esportiu ha estat Marcelino. Va ser un abans i un després a la meva vida. Ho té tot super preparat, tots els detalls, i tot controlat des de la tàctica, la força, l’alimentació fins a arribar bé al partit. Em va obrir els ulls per a moltes coses.

Després del Castelló, toca el Reial Madrid B del teu excompany Raúl Gonzàlez. Què em pots dir d’ell?
Raúl és també un altre capítol. Sempre que hem coincidit la veritat és que molt bé. És una persona que respecto molt. Fer les coses bé un temps és difícil però assolible. Fer-les bé durant moltíssims anys, amb l’exigència que té un club com el Reial Madrid i estar tants anys a un nivell tan alt i no afluixar és terrible. Per mi es mereix un respecte de la llet. Raúl ha estat un dels jugadors que ha marcat una època en un club com el Reial Madrid. I a nivell personal, un tio super directe, seriós treballador i una persona que val molt la pena.

Mentre estem fent l’entrevista, Óscar Rubio corre per recuperar-se de la lesió. Quin exemple amb gairebé 38 anys, no?
Óscar és brutal. M’hi veig molt reflectit. Tothom diu que és boig, però jo també estava boig, de passió per la nostra professió. A les 8 del matí ja és aquí i se’n va l’últim. No hi ha casualitats. Amb l’edat que té perquè ho dóna tot i més. No trobo qualificatius. Tant per Raúl com per Óscar, sento un grandíssim respecte per l’edat, per com treballen i com sempre dóna un cop de mà a un company.

Com gestioneu la pressió que envolta el futbol?
Crec que és una feina que s’hauria de fer a la base. Preparar els nois no només el tema físic, tècnic, tàctic sinó també a nivell mental. Moltes vegades som futbolistes professionals suportant una gran pressió sense estar preparats per afrontar-la. Vas aprenent a gestionar-la a mesura que vas tenint experiències. A mi per exemple em va tocar viure de tot i cada cop ho vas gestionant millor. Més que pressió és responsabilitat. Hi ha molta gent darrere de la feina que tu fas, moltes coses en joc, molts aficionats, una ciutat darrere i amb les decisions que tu prens repercuteixen directament en moltes coses.

Per cert, t’agrada Sabadell com a ciutat?
La veritat és que pràcticament no ens hem mogut. Anem de casa a l’estadi i de l’estadi a casa. Dediquem moltíssim temps a la nostra feina i amb el nostre cos tècnic fins i tot diem que això no és normal. Mirem fins al darrer detall per facilitar al jugador totes les coses. No et puc dir un lloc, però si et puc destacar alguna cosa és a la gent de Sabadell. Des del primer dia, tot han estat mostres d’afecte i suport incondicional. El que és important no és el lloc sinó la gent que hi ha al lloc i com et fa sentir i viure.

Alguna cosa que vulguis afegir.
Gratitud cap a la gent del club, la que formava part d´un altre cos tècnic i que ens ha tractat espectacular. Gratitud a la plantilla per com es lliura cada dia; gratitud a la gent del club començant per Bransu, que per mi és un regals que m’emporto d’aquesta experiència. El futbol et va fent regals i n’és un. Gratitud cap a la gent de l’oficina i gratitud cap als aficionats que ens tracten amb un afecte especial.

Gràcies míster.