I ara que s’ha aconseguit superar la increïble barrera dels 5.000 socis i que el club honra els seus ídols com cal, resulta que l’equip no acaba d’arrencar. Encara no hem guanyat i això fa que ara mateix ens trobem en zona de descens, quan a l’imaginari col·lectiu de la pretemporada es respirava un ambient de fites més altes. Sigui com sigui, i tot i ser a la jornada sis, en el partit contra el filial del Villarreal, una part de l’afició va cridar “Hidalgo dimissió”.

Respectant la llibertat d’expressió de tots els arlequinats, ens podríem preguntar si cridar-li en públic al nostre entrenador (que, de pas sigui dit, és més arlequinat que l’escut) que foti el camp és quelcom que ens empetiteix com a afició i ens fa del tot fútils i intranscendents.

Nosaltres no podem fer l’onze, ni fer gols ni evitar-los, i més enllà de pagar els nostres carnets i, potser, comprar accions, pocs més diners podem posar per fer-li la vida més fàcil al club. Nosaltres, però, podem aportar quelcom que és absolutament transcendent i que ens fa grans i indispensables: suport total, constant i incondicional al nostre equip. Sempre, sempre, sempre.

Quan als estadis passen coses que transcendeixen tota lògica mundana, el futbol pren la importància, la grandesa i el respecte que es mereix. Tots els futbolers sabem que John Terry és una estrella perenne del Chelsea però a la seva família tots són ultres del West Ham. La lògica intranscendent ens portaria doncs a pensar que quan John Terry va fitxar pel Chelsea, la seva família passaria a tenir el cor dividit entre el West Ham i el Chelsea del seu fill. Tanmateix, el futbol, quan és transcendent, s’explica amb una lògica totalment diferent.

Com era inevitable, va arribar el dia que el Chelsea visitava l’estadi del West Ham. Òbviament, i també de manera inevitable, tota la seva família era a la grada veient el partit. El que no era tan inevitable, però va passar, va ser que el seu fill, amb la samarreta del Chelsea, va fer un gol al West Ham. Per celebrar-ho, John Terry es va apropar a la grada on era la seva família, potser
per a verificar com de dividit estava el cor del seu pare en aquell partit. Però quan el jugador el va trobar, va poder veure amb sorpresa que el seu pare l’estava insultant. Ni cor dividit ni un mal menor d’indole familiar. Aquell desgraciat del seu fill els hi havia cardat un gol a casa seva i això era una ofensa.

Per sobre del seu West Ham, res. Un acte meravellós i transcendent. Aquell dia, al pare de John Terry potser no li va semblar bé l’onze que va posar l’entrenador del West Ham i potser va veure clarament que el gol del seu fill va ser fruit d’un error del porter. Però després del gol, el pare de John Terry no es va aixecar per demanar la dimissió del seu entrenador ni va cridar als seus jugadors per l’error. Simplement va tenir molt clar que qui no era dels seus era el seu fill.

Transcendir és anar a la NCA i mostrar-li als nostres que ens tindran sempre al seu costat. Sempre. Transcendir és aconseguir que si malauradament arriba el dia que Hidalgo deixa de ser el nostre entrenador, ho faci plorant i amb una ovació. Transcendir és aconseguir que si el futur fa que un dia Hidalgo torna a la NCA com a entrenador visitant i el seu equip ens fa un gol, que quan es giri a la grada per trobar els seus fills, vegi com ells, sang de la seva sang, s’aixequen dels seus seients per insultar-lo. Un acte transcendent.

DAVID CAPARRÓS RUIZ (soci del CE Sabadell)