Ara que hem tornat a Segona A no deixa de ser interessant recordar d’on venim. Durant el segle passat, el Sabadell era un gran club de Segona divisió amb aspiracions, de vegades reeixides, de jugar a Primera divisió. En aquest segle, però, la realitat del nostre club va canviar i es va convertir en un club que malvivia en la indiferència de la Segona B i que tenia, de tant en tant, aspiracions de jugar una altra vegada a Segona divisió. Després de la primera temptativa de fa una dècada, ara ho hem tornat a aconseguir.

En aquella anterior ocasió, just després dels primers moments de gran felicitat, ràpidament vam veure que el Club vivia en un estrès constant, en un món que no entenia, un món que ja no estava fet per a ell. Vivia en una permanent inestabilitat. En aquella ocasió, el futur assolit ens va fer veure la nostra trista realitat. Un xoc anímic terrible per a tots aquells que teníem en el cor la vivència d’un passat inoblidable. I poc temps després, tot vorejant la mort, el club va tornar al seu lloc natural d’aquest segle.

Aquest any hem arribat novament a la primera estació del futur desitjat. Ara, però, a diferència de l’anterior vegada, ho podem viure com un temps d’esperança i il·lusió. El Club ara té una bona salut envejable i ha tornat a Segona A per afrontar els nous reptes amb solidesa i estabilitat, plenament conscient de la realitat del present, més enllà de si la història ho requereix o no. I això, per primera vegada en aquest segle, permet que el futur torni a ser brillant, com ho era abans. Ara produeix un goig infinit quan els amics futboleros, socis de clubs d’altres esferes, ens diuen coses boniques del Sabadell, perquè saben que som uns ultres que el portem al cor.

És cert que a tots ens agradaria que el club tingués la capacitat de ser més estimat per poder fer més socis, o que tinguéssim més diners, o que féssim més gols, o que estiguéssim un lloc més amunt a la classificació. Ja ho voldríem per ahir, però com diuen a França “no podem anar més ràpid que la música”. La realitat indiscutible és que, per primera vegada en aquest segle, el club es mou de manera sòlida i constant cap endavant, amb bona salut i amb el cor apuntant directament a un futur tan engrescador com el que teníem ben present el segle passat. Un futur en el que mai van deixar de somiar tots aquells arlequinats estimats que ens han deixat i que sempre ens mancaran. Estimats amb els que, sens dubte, avui compartiríem hores i hores xerrant del nou renaixement d’aquest Sabadell que tant ens il·lusiona. És impossible oblidar que el futur del Sabadell també s’omple amb el record que guardem d’ells al nostre cor.

A tots ells, honor.

DAVID CAPARRÓS RUIZ